El 29 de setembre de 2016, la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans va presentar la proposta d'Ortografia de la llengua catalana. Un dels canvis que es proposen és la reducció de la llista de mots amb accent diacrític, que passaran a ser només catorze. Justifiquen aquest canvi com una simplificació: "La simplificació dels diacrítics afavoreix l'aprenentatge de l'ortografia, no l'aprenentatge de la llengua."
Bé, tothom esta en favor de facilitar l'aprenentatge de qualsevol cosa. El problema per a mi, és que em sembla que l'IES no enten que vol dir accent diacrític. En les paraules de Vikipedia català, "L'accent diacrític és aquell que es posa per distingir parells de paraules que segons les regles d'accentuació no n'haurien de dur." Segon l'IES, tots els accents sobre monosíl·labs son accents diacrítics, però no és el cas!
Us recordo que en català (central) tenim set vocals que poden servir com nucli de síl·labes tòniques (i tres per a síl·labes àtones), tot i que que l'alfabet romà amb el qual escrivim té només cinc lletres vocals. La solució molt intel·ligent va ser distingir é i ó tancades de è i ò obertes amb accents diferents, aprofitant l'accent per indicar la qualitat de la vocal al mateix temps que la posició de la tònica. Els accents sobre í, ú i à només indiquen la posició de la tònica.
Alhora, vam decidir que no cal escriure un accent quan la posició de la tònica és d'acord amb les regles: paraules planes que acaben amb vocal, vocal+s, en o in; paraules agudes que s'acaben amb altre consonant; i paraules monosil·làbiques. Aquesta idea sembla facilitar la vida: no cal escriure tants accents, som mandrosos.
Però quan no escrivim l'accent, com indicar la qualitat de la vocal? Bé, què tal si l'escrivim només si és tancada i ambigua? I així ens trobem en la situació on estem: en uns casos, com on (amb ó tancada), no escrivim cap accent perquè no hi ha una paraula òn, i en altres casos, com ós, l'escrivim perquè sí que hi ha una paraula os.
I ara, amb la reforma, escrivim ós i os tots dos sense accent perquè no són paraules comunes, no solen anar soltes, i podem desambiguar amb el context? Però hem de seguir escrivint ús i us, vós i vos? I això sembla una simplificació?
En l'explicació, diuen que no hi ha cap diferència entre, per una banda, voler distingir sóc (de ser) i soc (basar), i per l'altre banda, voler distingir soc (calçat) i soc (basar). Però si que hi ha una gran diferència: la vocal de sóc sona diferent - és tancada! Diuen que "Els diacrítics compleixen la funció de desambiguar el sentit d'un mot o facilitar-ne la lectura als qui no són parlants natius" (com jo - sóc foraster). Però si no escrivim l'accent, com puc aprendre que sóc es pronuncia amb l'ó tancada?
Em sembla que l'Institut està una mica perdut. El perquè de la llengua escrita no és el per distingir entre els tres sentits de sóc, soc i soc; és el per permetre que expressem la llengua oral de forma visual. I en la llengua oral, sóc sona diferent encara que soc i soc sonen igual. Diuen "L'ortografia és una qüestió del discurs escrit. No afecta la llengua oral", però la llengua escrita i la llengua oral no són llengues diferents; són formes diferents de la mateixa llengua.
Tinc una contra-proposta simple: escriure sempre els accents a les síl·labes tòniques, encara que siguin previsibles o monosíl·labes (però no en monosíl·labes àtones com la). En mallorquí, podem escriure la vocal neutra tònica amb á: trás. Així, quan escríus, quéda mólt clàr ón pòses accénts, i quan llegèixes, quèda mólt clàr ón pronuncíes vocàls tancàdes, obèrtes o reduídes.
I per què hem d'escriure l'accent quan sigui previsible per les regles? No el podem ometre en fabríca, encara que l'hem de posar en fàbrica i fabricàr? No, perquè és menys important estalviar uns accents que estalviar l'aprenentatge de les regles i la necessitat de recordar-les, de reconèixer quan s'apliquen, i de fer-ho sense error. L'escriptura no ha de ser un trencaclosques, i tampoc hem de pagar extra cada cop que posem el boli al paper. Si pronunciem un so parlant, hem d'escriure la lletra escrivint, i punt.
Si la meva proposta et sembla massa radical, podem posar-nos d'acord en una proposta intermedia: podem ometre l'accent quan la tònica sigui previsible, de qualitat a més de posició. Si la paraula és monosíl·lab, no cal indicar la posició de la tónica, però si la vocal és é u ó, si que hem d'indicar la qualitat, i per això no podem ometre l'accent, sense tener en compte si la paraula sigui ambigu o no.
En català, tenim la sort que generalment podem llegir sense trampes. No és el mateix cas en anglès, on bow pot sonar com bó o bàu, i read com ríd o rèd. Tampoc és el mateix cas en francès, on fille i ville no rimen, i Il est de l'Est pinta malament. És veritat que en català, tenim vocals reduïdes i lletres mudes com la t de molt. Però generalment, en català les paraules es sonen com s'escriuen.
No obstant això, també és important que s'escriguin tal com sonen - que no posem trampes a l'hora d'escriure. I no és el cas del català. Per què hem d'escriure cent amb c i sent amb s, passa amb ss i plaça amb ç? Puig amb ig, però putget amb tg (o putxet amb tx)? Horta amb h però orxata sense? Som boig boja bojos boges?
Si, hi ha raons històriques, i regles a aprendre com encanteris màgics, però per què hem d'aguantar un sistema trencat? Si el teu teclat no funciona bé per raons històriques (una copa de cafè vessada), no el repararàs o canviaràs? L'escriptura no val més que un teclat? És la feina de l'IEC!
Al mateix temps que sobren lletres per a uns sons, falten lletres per a uns altres. En lloc de posar accents per a distingir dos sons, posem una segona lletra, formant un dígraf. No és mala idea, si l'han fet bé. Però no és el cas: van escollir combinacions que no formen regles generals, que no tenen correspondències en altres llengües, i - el pitjor - que inclouen lletres vocals!
Sis dels sons del català pel que falten lletres en el nostre alfabet són (pre-)palatals, perquè no n'hi havia en llatí. Tenim un dígraf molt bo per un d'aquests: la ny, que trobo molt millor que la ñ de castellà, la nh de portuguès, o la gn de francès i italià. La segona lletra, y, representava un so palatal en llatí, i no té altre funció en català (fora de la Plaça Sanllehy). Quina llàstima que no utilitzem aquesta y per la ll palatal: ly com lyuna. En aquest cas, hauríem pogut escriure intelligent sense punt volat i Casa Ballyó sense t.
Encara més, els quatre sons que ara escribim amb x g j tj tg tx ix ig - com peix cotxe/boig boja metge - son tots pre-palatals, i la nostra ortografia no els distingeix bé - confonem x amb tx, i j amb tg. Hem d'escriure x j pels fricatius i tx dj pels africats, sense importar si es trobin al inici, al mig o al final de les paraules: pex cotxe/botx boja medje. Quan la x representa el só de ks o gz, hem de l'escriure així, com sekse ègzit.
En Barcelona, com en castellà, hem perdut la distinció entre b i v, encara que utilitzem els dos sons: la b al inici de les paraules o després de molts altres consonants, i la v entre vocals. Doncs els catalans centrals han d'escriure b quan sona b, i v quan sona v: bevem berber bravas. Però València guarda la V perquè no pateixen de betacisme en valencià o mallorquí!
És molt mala idea d'escriure el mateix so de múltiples maneres.
Si fem aquests canvis, no ens caldran les lletres ç h k q w. Tampoc ens caldran el punt volat o la dièresi (la i o u portarà accent).
Més impurtàn, í auría úna curraspundènsia dirècta èntra alz sònz i las lyètras. Axí pudríam astalvià úns ànyx d'ascòla primària i mòls erròs d'urtugrafía!
| © 2019 Alivox | www@alivox.net | 29jul19 |